Vicent López i Borràs
Benvolguts amics, compartiré amb tots vostès, si em permeten, una mena de crònica de l’encontre amb un antic apostòlic i missioner. El proppassat dia 7 a les set del matí eixírem un amic i jo de Sagunt cap Ulldemolins per conéixer i entrevistar al seu rector, Mn. Joan Roig i Montserrat, antic alumne i membre de la Missió. Després de formar-se en l’Escola Apostòlica de la Missió i en l’estudiantat a l’Espluga de Francolí, fou ordenat en 1966 i destinat al Port de Sagunt. Allí va formar una xicoteta comunitat independent de la de Begonya en la parròquia de la Verge del Carme amb el seu rector, el P. Jaume Pons i Vallés, mort en olor de santedat, i de qui ja hem parlat en varies entrades d’aquesta web.
El viatge de més de 3 hores i mitja, no fou gens pesat, doncs la meta era poder conèixer i conversar amb el darrer vicari del P. Jaume, un dels darrers vincles directes amb ell. Una de les poques persones, per no dir l’única, que viu i que més temps va conviure amb el nostre protagonista. Pensem que van estar junts des de 1966 fins a la mort santa del P. Pons en 1974. Els 8 darrers anys de vida del P. Jaume! Junts van viure moments difícils i alegres; noves etapes esperançadores, i el inici d’una gran crisi econòmica i social al Port de Sagunt. Junts crearen l’acadèmia Demos, més endavant, la fundació d’una mena d’Escola Apostòlica o pre-seminari en el mateix Port de Sagunt. Junts van viure amb entusiasme el nou paradigma eclesial després del Vaticà II i tot el que allò suposava. Junts també atengueren la causa obrera i als més pobres. El P. Jaume i el Port de Sagunt foren el motiu pel que la Divina Providència va fer que Mn. Jaume coneguera el món dels treballadors i de la Fàbrica d’Alts Forns. Possiblement era únic el panorama que es vivia al Port de Sagunt, una societat que girava al voltant de la factoria, i en ell hi havia rics, molt rics, i pobres, molt pobres, i a tots hi havia que acostar-los a Jesucrist i al seu missatge de Vida, malgrat que el bo del P. Jaume i el seu vicari gastaren les seues energies pastorals pels més pobres, pels humils, per propiciar un encontre amb Crist i intentar complir les mateixes paraules de Jesús: Vingueu a mi tots els que esteu abatuts i fatigats, i jo vos donaré repòs (Mt 11, 28).
Per fi anava a parlar vis a vis amb Mn. Joan! Per fi es complia un gran somni! Aquesta meta era complida, però més alegria encara tenia perquè ja estava més a prop de veure complit el gran desig: la biografia del P. Jaume Pons.
En filosofia i especialment en teologia natural ens ensenyaren que les persones vivim buscant la felicitat i que aquesta felicitat es manifesta amb projectes, desitjos, il·lusions, esperances… i és aquesta felicitas la mateixa Transcendència. Salvaguardant les diferències, una realitat és que Déu se m’ha fet el trobadís, o amb paraules del Papa Francesc m’ha “primereat” en la vida del P. Jaume Pons. És pel que una de la major esperança i il·lusió de la meua vida és publicar la vida i obres d’aquest sant missioner que, sense conèixer-lo personalment (ni jo ni la meua família), ha pres una gran possessió del meu cor i, la seua persona i forma de viure la seua fe i ministeri, puc assegurar que m’ha captivat. M’ha captivat fins el punt que treballe tot el possible per enaltir la seua figura, inclús per aconseguir, si Déu vol, el reconeixement de part de l’Església de les seues virtuts heroiques. I aquesta és l’altre projecte i esperança, contribuir tot el possible en la seua causa de beatificació, i poder-lo venerar un dia en la glòria dels Altars, si Déu ens concedeix aquesta joia per al nostre bé i el bé de l’Església universal…
Una vegada a Ulldemolins, el cor bategava més ràpid… quines ganes de conversar amb Mn. Joan! Les campanes sonaven el primer quart de les 11. En baixar del cotxe, ens trobem a un home guaitant per darrere de la finestra i ens fa un gest de benvinguda i que ens esperava. Ens dirigim cap a la porta i en la finestra del costat ja hi era ell asomat, esperant-nos. Ens diu: Crec que em busqueu a mi. Li conteste: És vostè Mn. Joan Roig? I responent ens diu: El mateix. Passeu, passeu. I ràpidament es dirigeix a la porta, ens obri i a l’entrar ens dona una forta abraçada de benvinguda, com si fórem ja amics coneguts de sempre… Ens convida a entrar al menjador i a seure i raonem llargament sobre el P. Jaume, les seues impressions d’aquesta persona santa i sobre la seua història de salvació que providencialment va fer que tractara de tant prop amb el peculiar del P. Jaume. Conclusió de l’entrevista: tot hi és providencial i certament el P. Jaume va viure les virtuts heroiques que caracteritzen signes de benaurança i va morir amb olor de santedat. El P. Jaume era molt bona persona. No hi era un gran intel·lectual, però sí tenia un cor misericordiós, patern… Home devot, de gran fe. Espiritual, que no fideista. Atent sempre a les necessitats del proïsme. Molt despistat i molt desentonat. S’adaptava bé i prompte a la situació en la que vivia, signe d’allò va ser la seua prompta adaptació a les reformes conciliars.
Després de la fecundíssima entrevista anàrem a vore l’església parroquial i l’ermita de la Mare de Déu del Loreto. Mn. Joan ens va ensenyar tot el patrimoni que ha anat recuperant durant aquests 43 anys de ministeri pastoral a Ulldemolins: la font baptismal, la creu i peiró del cementiri a l’altar de les ànimes, el magnífic orgue de 1638 i recuperat en 2007, diferents imatges antigues, les pintures que decoren les parets, etc. L’ermita hi pareixia un esplendorós temple bizantí, repleta de frescos d’estil del ritus oriental.
Mentre que mossén Josep (l’amic sacerdot que m’acompanyava en el viatge), i servidor anàrem a vore l’Ermita de la Mare de Déu del Loreto, l’amfitrió ens va preparar un fabulós arròs amb bacallà i una amanida de tomaques de la terra i pebrots mallorquins. Per concloure el dinar tant fratern ens va obsequiar amb unes figues, meló, pastís de formatge i un casolà i dolcíssim vi de nous fet per ell mateix. Sincerament ens va acollir com un vertader germà; acollida que li agraïm infinitament sobretot per tot el que ens constà del P. Pons i del meu poble en aquells anys d’esplendor i glòria en la pastoral dels missioners paüls.
Després del dinar, que em quede curt d’adjectius per descriure’l i agrair-li’l, va fer un triatge d’uns goigs escrits per ell mateix i ens els donà. Cal dir que Mn. Joan, mallorquí de naixement, fou format, com ja hem dit, en la Missió i en ella va viure 8 anys de vida religiosa junt al P. Jaume. Després de la mort del P. Jaume va passar al clergat secular de la diòcesi de Tarragona, terra que va conèixer als seus anys d’estudiantat. Ha segut professor de litúrgia, puix és un gran entès en la matèria, especialment del ritus bizantí, i també ho és de la ceràmica. Així mateix és un poeta, trobador i gogista a qui correspon un gran nombre de composicions poètiques en forma de goigs a lloança de moltíssims sants i advocacions marianes no solament de l’Església romana, sinó també de l’Església oriental com, per exemple, la Mare de Déu de Vladimir o Sant Sergi de Radonege.
Ens acomiadàrem fins prompte, doncs, és de justícia tornar-li tanta atenció prestada i, també per seguir raonant una miqueta sobre el bondadós del P. Jaume i visitar l’antic estudiantat de la Missió a l’Espluga de Francolí, on el nostre protagonista va rebre la formació filosòfica i va exercir de 1943 fins a que fou destinat al Port de Sagunt (quatre anys després), de professor i ecònom. Un altre somni pendent que espere prompte vore complit! i compartir amb vostès.
Aprofite per demanar que, si tenen cap notícia del P. Jaume Pons i Vallés, tinguen la caritat comunicar-lo. Gràcies!
Encuentro con un antiguo misionero.
Vicent López i Borràs
Estimados amigos, compartiré con todos ustedes, si me permiten, una especie de crónica del encuentro con un antiguo apostólico y misionero. El pasado día 7, a las siete de la mañana, salimos un amigo y yo de Sagunto hacia Ulldemolins para conocer y entrevistar a su párroco, Mn. Joan Roig i Montserrat, antiguo alumno y miembro de la Misión. Después de formarse en la Escuela Apostólica de la Misión y en el estudiantado en l’Espluga de Francolí, fue ordenado sacerdote en 1966 y destinado al Puerto de Sagunto. Allí formó una pequeña comunidad independiente de la de Begoña en la parroquia de la Virgen de Carmen junto con su cura, el P. Jaume Pons i Vallés, muerto en olor de santidad, y de quien ya hemos hablado varías entradas de esta web.
El viaje de más de 3 horas y media, no fue nada pesado, pues la meta era poder conocer y conversar con el último vicario del P. Jaume, uno de los últimos vínculos directos con él. Una de las pocas personas, por no decir la única, que vive y que más tiempo convivió con nuestro protagonista. Pensemos que estuvieron juntos desde 1966 hasta la santa muerte del P. Pons en 1974. ¡Los 8 últimos años de vida del P. Jaume! Juntos vivieron momentos difíciles y alegres; nuevas etapas esperanzadoras, y el inicio de una gran crisis económica y social al Puerto de Sagunto. Juntos crearon la academia Demos, más adelante, fundaron de un tipo de Escuela Apostólica o pre-seminario en el mismo Puerto de Sagunto. Juntos vivieron con entusiasmo el nuevo paradigma eclesial desprendido del Vaticano II y todo lo que aquello suponía. Juntos también atendieron la causa obrera y a los más pobres. El P. Jaume y el Puerto de Sagunto fueron el motivo por el que la Divina Providencia hizo que Mn. Joan conociera el mundo de los trabajadores y de la Fábrica de Altos Hornos. Posiblemente era único el panorama que se vivía al Puerto de Sagunto, una sociedad que giraba alrededor de la factoría, y en él había ricos, muy ricos, y pobres, muy pobres, y a todos había que acercarlos a Jesucristo y a su mensaje de Vida, a pesar de que el bueno del P. Jaume y su vicario gastaron sus energías pastorales por los más pobres, por los humildes, para propiciar un encuentro con Cristo e intentar cumplir las mismas palabras de Jesús: Venid a mí todos los que estáis cansados y agobiados, y yo os aliviaré (Mt 11, 28).
¡Por fin iba a hablar vis a vis con Mn. Joan! ¡Por fin se cumplía un gran sueño! Esta meta era cumplida, pero más alegría todavía tenía porque ya estaba más cerca de ver cumplido el gran deseo: la biografía del P. Jaume Pons.
En filosofía y especialmente en teología natural nos enseñaron que las personas vivimos buscando la felicidad y que esta felicidad se manifiesta con proyectos, deseos, ilusiones, esperanzas… y es esta felicitas la misma Trascendencia. Salvaguardando las diferencias, es una realidad el que Dios se me ha hecho el encontradizo, o con palabras del Papa Francisco, me ha “primereado” mediante la vida del P. Jaume Pons. Es por lo que una de la mayor esperanza e ilusión de mi vida es publicar la vida y obras de este santo misionero que, sin conocerlo personalmente (ni yo ni mi familia), ha tomado una gran posesión de mí y, su persona y forma de vivir su fe y ministerio, puedo asegurar que me ha cautivado. Me ha cautivado hasta el punto que trabajo todo lo posible para enaltecer su figura, incluso para conseguir, si Dios quiere, el reconocimiento de parte de la Iglesia de sus virtudes heroicas. Y este es el otro proyecto y esperanza, contribuir todo el posible en su causa de beatificación, y poderlo venerar un día en la gloria de los Altares, si Dios nos concede esta gracia para nuestro bien y el bien de la Iglesia universal…
Una vez en Ulldemolins, el corazón latía más rápido… ¡qué ganas de conversar con Mn. Joan! Las campanas sonaban el primer cuarto de las 11. Al bajar del coche, nos encontramos a un hombre vigilando por detrás de la ventana y nos hace un gesto de bienvenida y que nos esperaba. Nos dirigimos hacia la puerta y en la ventana del lado ya estaba él asomado, esperándonos. Nos dice: Creo que me buscáis en mí. Le contesto: Es usted Mn. Joan Roig? Y respondiendo nos dice: El mismo. Pasad, pasad. Y rápidamente se dirige a la puerta, nos abre y a la entrar nos da un fuerte abrazo de bienvenida, como si fuéramos ya amigos conocidos de siempre… Nos invita a entrar en el comedor y sentarnos; y conversamos largamente sobre el P. Jaume, sus impresiones sobre esta persona santa y sobre su historia de salvación que providencialmente hizo que tratara de tan cerca con el peculiar del P. Jaume.
Conclusión de la entrevista: todo es providencial y ciertamente el P. Jaume vivió las virtudes heroicas que caracterizan signos de bienaventuranza y murió con olor de santidad. El P. Jaume era muy buena persona. No era un gran intelectual, pero sí tenía un corazón misericordioso, paterno… Hombre devoto, de gran fe. Espiritual, que no fideísta. Atento siempre a las necesidades del prójimo. Muy despistado y muy desentonado. Se adaptaba bien y pronto a la situación en la que vivía, signo de aquello fue también su pronta adaptación a las reformas conciliares.
Después de la fecundísima entrevista fuimos a ver la iglesia parroquial y la ermita de la Virgen María de Loreto. Mn. Joan nos enseñó todo el patrimonio que ha ido recuperando durante estos 43 años de ministerio pastoral a Ulldemolins: la fuente bautismal, la cruz y peirón del cementerio en el altar de las ánimas, el magnífico órgano de 1638 y recuperado en 2007, diferentes imágenes antiguas, las pinturas que decoran las paredes, etc. La ermita parecía un esplendoroso templo bizantino, repleta de frescos de estilo del rito oriental.
Mientras que Mn. Josep (el amigo sacerdote que me acompañaba en el viaje) y servidor fuimos a ver la Ermita de Nª Sª del Loreto, el anfitrión nos preparó un fabuloso arroz con bacalao y una ensalada de tomates de la terra y pimientos mallorquines. Para concluir la comida tan fraterna, nos obsequió con unos higos, melón, pastel de queso y un casero y dulcísimo vino de nueces hecho por él mismo. Sinceramente nos acogió como un verdadero hermano; acogida que le agradecemos infinitamente sobre todo por todo lo que nos contó del P. Pons y de mi pueblo en aquellos años de esplendor y gloria en la pastoral de los misioneros paúles.
Después de la comida, de la que me quedo corto de adjetivos para describirlo y agradecérselo, hizo un triaje de unos gozos escritos por él y nos los dio. Hay que decir que Mn. Joan, mallorquín de nacimiento, fue formado, como ya hemos dicho, en la Misión, y en ella vivió 8 años de vida religiosa junto al P. Jaime. Después de la muerte del P. Jaime pasó al clero secular de la diócesis de Tarragona, tierra que conoció en sus años de estudiantado. Ha sido profesor de liturgia, pues es un gran entendido en la materia, especialmente del rito bizantino, y también lo es de la cerámica. Asimismo, es un poeta, trovador y gogista a quien corresponde un gran número de composiciones poéticas en forma de gozos a alabanza de muchísimos santos y advocaciones marianas no solo de la Iglesia romana, sino también de la Iglesia oriental como, por ejemplo, Nª Sª de Vladimir o San Sergio de Radonege.
Nos despedimos hasta pronto, pues, es de justicia volverle tanta atención prestada y, también para seguir conversando sobre el bondadoso del P. Jaime y visitar el antiguo estudiantado de la Misión en l’Espluga de Francolí, donde nuestro protagonista recibió la formación filosófica y ejerció de 1943 hasta que fue destinado al Puerto de Sagunto (cuatro años después), de profesor y ecónomo. ¡Otro sueño pendiente que espero pronto ver cumplido! y compartir con ustedes.
Aprovecho para rogarles, de nuevo, que, si tienen alguna noticia del P. Jaime Pons Vallés, tengan la caridad de hacérnoslo saber. ¡Gracias!