Testimonio de D. Pere García Ferrandis

El P. Jaume era molt bona persona, quasi podem dir que es passava de bona persona. En aquells temps trencava tots els “moldes” de l’època.

Feia de tot per a la gent. De vegades, massa.

Jo era xiquet i vivia en el C/Pintor Pinazo, molt a prop de la seua parròquia i des de sempre he sigut feligrés d’ell. Era una excel·lent persona. En el Port era tota una personalitat. El que dia i feia el P. Jaume, sempre pareixia bé a tots. No el podies contradir de lo bo que era. Era molt volgut, i encara hui ens recordem molt d’ell. No tenia cap enemic, cap. Tots el voliem, creients i no creients. Era únic.

Jo el vaig conèixer de xiquet i després de mestre. Me recorde moltíssim. Recorde que també estava en Aprendices. Podem definir-lo com la Bondad personificada.

Tant de xiquet com després de mestre, recorde que venia a l’escola i entrava per les classes. Vengo a veros y charlar un poco. I sempre li contestàvem, claro, padre, pase, pase.

Sempre va treballar pels demés, més que per ell mateix. Treballador incansable.

Va constuir unes cases per a gent pobra. És el que anomenàrem com a Barrio del P. Jaime, i ningú se li ocorrerà canviar el nom.

Va fer moltíssimes coses per la gent. Era molt acollidor. T’escoltava i després intentava orientar-te, animar-te i ajudar-te en tot.

Recorde també que el dia del seu funeral, anàrem moltíssima gent. Estava plena l’església del Carmen. El seu enterro va ser una explosió de gent. Alumnes, professors, treballadors de Fàbrica, gent humil i rica. Tots el volíem.

L’església de gom a gom, molta gent de peu, perquè no cavien. A l’acabar la missa, també, el carrer plè, el cotxe a la porta per portar-lo al cementeri, però els seus alumnes, no deixaren portar-lo en cotxe. Sobretot d’Aprendices. “No, no, al P. Jaime los llevamos a hombre hasta el cementerio”. I aixina va ser. Tots anàrem al cementeri. Allí també se va fer una gran aglomeració de personal. La major mostra d’afecte i de dol per la mort d’una persona del poble que no era familiar de sang. Però torne a repetir, era molt volgut per tots. Va ser apoteòsic.

Era un hombre que nadie jamás criticaba. Antes bien, todo lo contrario. Todo eran elogios y alabanzas, tanto en vida como después de muerto.

No era d’este planeta. Era un sant. Deixà una impronta tant en la seua parròquia, com en el barri, com en tot el poble.

Ell era dels Paüls i al principi els paüls eren els que s’encarregaven de Fàbrica i del poble. Però ell era el retor més volgut. No sols dels Paüls, sinó després de tots els retors que han hagut. El millor, segur. Els Paül vivien en Begonya. El P. Jaume també.

Venia de família podent i tot ho va donar.

La família li tenia que enviar el billet per a que anara a Mallorca a vore’ls, perquè mai tenia diners, i com l’enviaren els diners, els donava i es quedava sense billet.

No feia distinció de classes, millor, estava sempre pendent dels més pobres, però tots recorrien a ell.

La primera capella on va estar el P. Jaume va ser en el C/Virgen de los Desamparados. Després, en la segona reforma del col·legi, en el lateral que ara dona a l’Avda. Camp de Morvedre en el primer pis, allí se va fer una capella més gran encara. 

 I ja en el 57 se va inaugurar la nova part que estava integrada pel teatre en la planta baixa, i l’església gran en la primera. Entonces, ja va construir el cine que també se dia “Cine P. Jaime”, i allí va fer unes casetes i ell se’n va anar a viure allí i allí va morir.

Era un home sensacional. I aixina el recorde amb molt d’afecte, molt.

Antoni Aleixandre, que va ser mestre també de Begonya, sí va tindre molt més tracte amb ell. Jo ja li he dit a Agustín que parle amb ell. Perquè ell va escriure o va ajudar a fer unes notes i unes coses sobre el P. Jaime.

Recorde que en el mes de Mayo feiem lo que era el mes de María, todos a rezar el mes de María, el venid y vamos todos,  sí, sí m’he recorde molt. Totes les vesprades passaven per la capella i a resar a la Mare de Déu. Després, per a Setmana Santa primer anàvem a la imposició de la cendra el dimecres per a començar la quaresma. En Nadal també, i a més feiem una recollida d’aliments, i ell era l’encarregat de repartir-ho. Ja saps, ho donava tot ràpidament...

Jo a l’escola vaig entrar en 8 anys i vaig estar fins als 14. Entonces vaig passar a Aprendices, que per ahí també estava el P. Jaume. Vaig treballar un temps d’electricista, i després vaig fer el batxillerat i magisteri i vaig tornar al Col·legi de mestre quan encara estava el P. Jaime i després, fins que tu arribares (i se riu)... tota una vida... 

Que tingues molta sort. I amb gust tornarem a xarlar quan digues; i si es personalment, millor encara.

 -----------

Al moment em va telefornar Agustí. Havia parlat amb Antoni Aleixandre. Clar que es recorda del P. Jaume, però ara mateix no ens pot atendre, puix té a la seua dona amb alzheimer i molt maleta. Ell va escriure unes memòries i junt a unes cartes s’ho va donar a Andrés, anterior rector del Carme. No té ordinador, ho fa tot a màquina d’escriure i no guarda còpia.

També em diu que sa mare s’ho donà a Andrés. Sa mare s’anomenava Vicenta Soriano.

Em conta que quan ha parlat amb D. Pere, li ha dit que sí se recordava d’ell, molt, i quan li ha contat lo de l’enterro, plorava.

I que quan va parlar amb D. José Belda, li va dir que guarda molt bon record, és més que parla tots els dies amb ell.

També va parlar amb Pepe Ros, però que no sabia molt d’ell. Lo que Agustí em va comentar, que era bona persona, va fer molt per la gent... era únic... que tots el volien, però cap detall ni res.